El conflicte polar

By desembre 17, 2017 Societat actual
PolarConflic

Fa poc vaig parlar amb una persona gran que ja no treballa. Viu rebent la pensió de l’Estat. M’explicava que el preu de l’electricitat creix sense aturador i que a l’hivern, les despeses mensuals per mantenir la calefacció són elevades quan la pensió resta pràcticament congelada. A les botigues tot és molt car quan es té una pensió modesta. Em comenta que ha deixat de moure’s per la ciutat; evita el transport públic per estalviar una mica de diners. En canvi, aquesta mateixa persona, estava molt contenta amb el govern, atès que es tractava d’un executiu conservador, contrari als canvis i a favor de l’estabilitat.

És natural que les persones grans vulguin conservar el seu paisatge vital. La reacció d’una persona més jove podria ser “Mirem de canviar les coses que fan patir”. La realitat, però, és que aquest supòsit no sempre es compleix. Conec la gent jove que té un discurs semblant al de les persones grans. Estan convençuts que viuen en una realitat on tot “sempre ha estat així” i on la llei és un bé suprem que està per sobre del patiment de les persones.

Ser capaç de processar els canvis no és tant una qüestió de l’edat (parlem d’adults). La pregunta, doncs, seria per què hi ha persones que rebutgen la idea del canvi? fins i tot quan el canvi els convida a millorar la seva pròpia vida.

Per sort, la psicologia moderna ha desxifrat alguns mecanismes per explicar aquest comportament que sembla contradir la racionalitat.

En primer lloc, penso que és interessant mencionar el paper que juguen les creences molt profundes, doncs tenen un notable protagonisme notable en la descripció de model del món.

Es veu que les nostres creences fonamentals estan molt bé protegides i no es modifiquen amb facilitat. Per això qualsevol dubte o ruptura amb aquestes creences profundes és una font de patiment. En una situació on es qüestiona una creença fonamental, el cervell activa zones responsables de dolor i malestar.

Aparentment, tots tenim diferents capacitats de processar el dolor, però alguns tenen un sistema nerviós menys flexible i sofreixen més. Davant qualsevol canvi o crisi, aquesta mena de gent ho passa pitjor que d’altres i prefereixen aguantar les molèsties quotidianes abans que experimentar un patiment existencial.

La situació a la Catalunya d’avui és molt il·lustrativa en aquest sentit. Marca els extrems de les creences. Un grup protegeix la llei de l’Estat Espanyol, per tal que tot segueixi igual (o fins i tot torni enrere, als temps del General Franco) i un altre grup deman canvis, lleis més moderns, més llibertat, major la possibilitat de controlar la seva vida, el dret a decidir.

No sembla desencertat afirmar que la insatisfacció amb el nivell de vida al país pot ser trobada en persones d’un i altre grup. La qüestió, però, és que la sortida d’aquesta instafisfacció a través dels canvis no es considerada per les persones del primer grup; aquelles que s’espanten pels canvis fins al punt de patir sofriment emocional. Aquells que comencen a veure aquests canvis com una amenaça, no com la solució.

Sorprèn de debò que hi hagi gent perjudicada pel sistema que es posa nerviosa a l’hora dels canvis. Gent que defensa una immobilitat que justament la perjudica.

Bé, els que viuen aprofitant del sistema de l’Estat no tenen cap conflicte interior, simplement estan defensant el seu negoci. Aquesta gent no és l’objecte de l’article.

El que és important subratllar és que la nostra ment treballa intensament, més en algunes persones que en d’altres, per protegir les creences profundes, aquelles més íntimament relacionades amb el nostre paisatge, amb la nostra visió del món.

Així que un estranger, davant la situació que es dóna actualment a Catalunya, pot ser més fred en l’anàlisi. Tot i que el seu pensament no està exempt de ser afectat per les seves pròpies creences i la profunditat.

Conflicte entre dos sistemes i què fer?

Llavors, com arribar a un acord entre aquests dos grups de persones? Si un és incapaç de processar la idea de canvi i l’altre és incapaç d’entendre un món on no mana la lògica. La solució sembla impossible.

En una situació de conflicte és important entendre que vol cadascun en el fons. El que sofreix per l’atac a les seves creences necessita que l’efecte de dolor sigui suavitzat d’alguna manera.

Una pressió no ajudarà a trobar el camí de la solució. Àdhuc menys, la força. Això sembla irònic quan justament la força i la dominació és el que solen utilitzar la gent amb ment rígida quan volen protegir-se. De fet, quan menys capacitat té un per resistir al dolor, més determinat protegir-se de les molèsties que genera el canvi.

Tornant al conflicte a Catalunya, la cosa que em xoca més és la situació dins d’algunes famílies quan hi ha descaords en la qüestió política.

Apareix que els que demanden l’estabilitat i que no hi hagi cap canvi, viuen tota la situació amb molt empipament i ràbia contra els causants de les seves molèsties. Alguns arriben a barallar-se amb els seus propis parents, amb la gent més propera, fins i tot a prohibir expressar una opinió diferent de la seva dins de la casa. Ho fan sense adonar-se que amb aquesta actitud generen un conflicte relacionat amb les pròpies creences: el valor suprem de la tranquil·litat a casa i l’estabilitat de la vida fora de casa.

És difícil ajudar a algú que pateix d’aquesta manera. Moltes vegades l’altre costat posa encara més pressió, lleva el suport familiar, fent que aquella persona senti encara més dolor i es tanqui més en el seu ideal de no canviar res. En aquest cas, la solució més intel·ligent seria fer el contrari: donar més suport, empatia, acompanyar a l’altre pas a pas en el camí del canvi, deixar passar un temps perquè processi el seu dolor.

L’objectiu és que l’altre no sent amenaçat, que no pensi que l’objectiu del canvi és la destrucció del seu món, i que se senti còmode i fins i tot que en algun moment reconegui que ja no està tan perjudicat. Que la llum de tota la vida, ara també ens pot arribar instal·lant una placa solar al terrat i que podrem rebaixar la potència contractada amb un descompte a la factura.

I què fer amb els quals aprofiten del sistema legal per perjudicar la vida dels altres? Crec que això no és la qüestió de la psicologia, més de la justícia.